Avui ens hem llevat mitjanament d’hora per emprendre el viatge cap a Florència. Però abans d’arribar-hi, hem volgut passar per Lucca i Pisa, i de veritat, no ens penedim d’haver-ho fet.
El viatge per autopista ha estat una mica més pesat que el de Milà a Venècia (avui li ha tocat conduir a en Joaquin). Hem arribat a Lucca cap al migdia, després d’haver pagat un peatge de 17.80€ (un xic car, però és que hem fet més de 300 km).
Lucca es pot definir com la ciutat emmurallada per excel·lència: està completament rodejada de muralles altes i robustes (es van construir al segle XVI-XVII però mai es van haver “d’usar”) envoltades per un petit torrent d’aigua ben clara amb un munt de peixos (creiem que truites). Tot plegat et fan recordar les típiques pel·lícules de cavallers. Nosaltres aparquem a l’estació perquè és l’únic lloc d’aparcament gratuït que hi ha. Estem morts de gana, així que intentem cercar algun lloc per dinar. Els italians tenen la mania de tancar la cuina ben aviat, així que acabem recorrent al menú de porció de pizza més beguda (bona decisió perquè degustem una pizza excel·lent).
Lucca no amaga gaires secrets: a part de l’esglèsia de Sant Martino que és ben curiosa, la de Sant Michele in Foro, la piazza Napoleone i la Casa de Puccini. Tot i així, és un petit poble de la Toscana que amaga un petit aire a l’antiga Itàlia. Com anècdota comentar que al marxar del poble ens hem creuat a un penjat que corria sense samarreta sota el Sòl infernal que queia. A més a més, hi ha hagut un moment que ha parat, ha recolzat el cap al terra, i s’ha posat a fer el pi durant una bona estona (no crec que hagi arribat viu a casa amb la calor que feia 
).
Una vegada enllestit Lucca, agafem el cotxe i anem a Pisa per carretera regional (i així gaudim de la vista de més pobles italians). Arribem a Pisa i ens dirigim al Campo dei Miracoli, l’únic indret que volem visitar amb el temps que ens queda. Només entrar-hi fem un pas enrere de la meravella que se’ns presenta davant: imagineu-vos un camp verd amb el campanar (torre de Pisa) en primer terme, el Duomo en segon i el baptisteri al final, tot d’un color blanc lluent que el Sòl de mitja tarda accentua encara més! Una veritable meravella de l’arquitectura. Ens quedem parats de lo torta que està la torre, ja que no pensàvem pas que ho estès tant. Com a curiositat pels fans de la ciència com jo, dir-vos que Galileo Galilei dugué a terme els seus experiments sobre la velocitat de caiguda dels objectes des de la part més alta de la torre. Ens fem les fotografies típiques subjectant la torre, i fins i tot en Joaquin, després d’insistir-li durant una bona estona, cedeix i se la fa.
Després d’això, anem ja cap a Florència per carreteres regionals. Gràcies al GPS trobem l’hotel, però el tema de l’aparcament és un altre món. Acabem deixant en Joaquin cuidant el cotxe i nosaltres anem a l’hotel a formalitzar l’entrada, i tot just acabat el procés, el noi ens explica que no es pot aparcar a Florència (es necessita una tarja de resident). Ens explica que tenen un tracte amb un aparcament proper i que podem deixar el cotxe allí per un preu força raonable. Ho acabem fent tot adonant-nos de que aquest tema se surt del nostre pressupost inicial.
L’hotel on dormim s’anomena Hotel Regina i està situat just a la part de darrera de la capella dels Mèdicis i just davant de la plaça del mercat (en ple centre de Florència). El problema que té l’hotel, i que al final ens hi hem acabat acostumant, és que els lavabos són compartits i que la dutxa és un simple forat al terra amb una aixeta que raja de la part de dalt, i que se separa de l’altra part del lavabo amb una simple cortina (sí, sí, tal i com ho sentiu). Hem de tenir en compte que dormim en ple centre de Florència per menys de 20€ la nit! L’esmorzar es fa a l’hotel La Noce, que està just al pis de sota i que és dels mateixos amos.
Baixem a sopar a la plaça del mercat a un restaurant que es diu Garibardi. Menjar molt i molt bo, a més a més de tenir un servei força bo també. En Joaquin i jo hem provat la primera ampolla de Lambrusco (boníssim!!!).
Una vegada sopats, baixem al Duomo i ens quedem meravellats dels colors i formes d’aquest, a més a més, de la mida gegantesca de tota l’estructura. Sembla que sigui una església feta de paper cartró, ja que els colors són força particulars i fora del comú de totes les esglésies que hem vist al llarg de la nostra vida. Seguim caminant cap a la galeria dell’Accademia, baixem al Palazzo Vechio (impressionant!!!) per veure la còpia del David de Michelangelo, la font de Neptú, i altres escultures impressionants (és un museu al carrer a l’abast de tothom). Escoltem una noia jove improvisant òpera al carrer i se’ns posen tots els pèls de punta. Jo penso: “ara sí que estic a Itàlia!”. Després d’això, baixem al Ponte Vecchio, que encara que tingui les botigues tancades, ens deixa meravellats amb les cases penjants i l’estructura en general del pont.
Després de la petita passejada, decidim anar a dormir i descansar perquè demà pot ser un dia molt llarg.
