Aquest matí ens hem llevat ben aviat però això no ens ha salvat dels sorolls de l’aeroport. La veritat és que el càmping està molt bé, però el fet d’estar al costat d’un aeroport no et salva dels sorolls dels avions.
Esmorzem a la petita terrassa que tenim davant de la caseta (en Joaquin ha d’agafar unes cadires d’un altre bungalow ja que les de la nostra taula han desaparegut al llarg de la nit -creiem que la festa d’un grup de joves francesos de molt aprop en té la culpa). Una vegada acabats, agafem uns entrepans de pernil dolç que varem preparar el dia abans i me’ls carrego a la motxilla. Agafem el bus públic número 15 que du a l’aeroport per després agafar el número 5 que du a Venècia, tot per 1.10€ per cap (el càmping té un servei de bus directe a Venècia per 4€ anada i tornada però ja era ple del tot).
A Venècia no s’hi pot circular per cap tipus de mitjà motoritzat en rodes: ni moto, ni tren, ni cotxe, ni tramvia, etc.; sinó que el transport es fa 100% per aigua. El mitjà que s’utilitza són els anomenats vaporettos, uns vaixells ben grossos que es fan servir com a autobusos de línia. Doncs bé, igual que ahir varem fer a Milà, anem a la caseta de venta de bitllets per agafar un bitllet de 24h de transport públic. Doncs bé, a diferència de Milà que ho fa a un preu de 3€, l’equivalent a Venècia costa uns 14€, donant-te la possibilitat de comprar bitllets per 6-12-24-48 hores. Al veure el preu, prenem la decisió unànime de fer Venècia a peu.
El que en un principi pensàvem que seria un avorriment, descobrim que és la millor decisió que hem pres: caminar per Venècia ens ofereix l’oportunitat de perdre’ns pels seus carrers, gaudir dels indrets més inesperats i meravellar-nos amb les formes i colors de les cases d’aquest esplèndid indret.
Al poc d’endinsar-nos més cap al centre de Venècia comencem a veure les primeres góndoles. Ens causa una gran decepció aquest concepte de romanticisme associat a aquest mitjà de transport: les góndoles actuals són 100% comercials amb ornaments exagerats i sovint a preus exorbitants. Els estrangers més disposats a gastar-se els diners corren a agafar-ne i fins i tot, sovint et topes amb alguna góndola amb un vell italià tot cantant i fent bromes als llogaters (no vull ni pensar quant els hi està costant la broma a aquest pobres).
El que sí que té Venècia, a part d’un gran encant i la peculiaritat de carrers molt estrets plens de canals per totes bandes, són els seus monuments. L’elegància del pont Rialto, tant de dia com de nit, és insultant, a més a més, de la voluptuositat d’alguna de les seves botigues d’artesans o el silenci i tradició d’alguna de les seves esglésies. Però sens dubte, el que més m’ha impressionat a mi és la piazza San Marco i la basílica.
Si podeu, us recomano, com hem fet nosaltres de casualitat, que entreu per un carrer del lateral (o bé la Chiesa D. Cavalletto o bé el carrer Dei Fabbri). Una vegada entreu a la plaça, i comenceu a entendre perquè Napoleó la definí com “la sala més elegant d’Europa”, gireu sobre el vostre eix i meravelleu-vos amb la basílica i el campanar (a Itàlia és tradicional separar la construcció del Duomo del campanar i del baptisteri). Ja veureu com seguir aquest consell no us deixarà indiferents.
Sobretot aneu amb compte amb les terrasses de la plaça: un cafè sol us pot sortir per uns 6€.
Una vegada situats, decidim pujar al campanar (l’entrada costa uns 8€) per meravellar-nos amb les vistes aèries de Venècia (pugem a uns 60 metres). Després de fer més d’una i de dues fotografies i de situar cadascun dels monuments de la ciutat amb l’ajuda de la meva inseparable guia, decidim baixar i dinar el nostre entrepà als peus del campanar. Un consell, encara que Aqua Frizzante pugui semblar que sigui aigua freda, no és pas així, sinó que vol dir aigua amb gas! Us ho diem nosaltres que hem patit les conseqüències de l’error (sort que en Joaquin i jo ens ho mengem tot).
Una vegada dinats, decidim entrar a la basílica. En Joaquin i jo anem a deixar les motxilles a un guarda-robes gratuït, ja que està prohibit entrar amb aquestes a la basílica. Després d’una petita cua de deu minuts, entrem a la basílica i ens quedem completament bocabadats: parets i sostres són a besar de mosaics daurats que recorden moments de la vida de Sant Marc (enterrat a la basílica), a més a més de motius bíblics. El terra és igualment ple de mosaics d’aus i plantes que ens deixen completament parats. Una meravella!
Una vegada vista la basílica i havent passejat per totes bandes, decidim anar cap a l’església de la Salut, que està justament a l’altra banda del canal. Per arribar-hi, hem de recular un bon tros i gaudim de diversos racons que ens ofereix la ciutat. Al arribar-hi, ens n’adonem que està en reformes i que acaba de tancar en aquells moments. Quina ràbia!!
Descansem una estona i fem fotos. Al tornar, les noies pregunten a uns taxistes de la vora (taxis que són barques, clar està), quant ens costaria anar a l’altra banda del canal (no arriba a 50-100 metres de recorregut). El paio ens demana uns 50€ com a mínim!! No vull ni arribar a pensar quant deu costar que et faci tot el recorregut pel Gran Canal.
Tornem caminant amb la cua entre les cames i ja fem les primeres compres: la Bibi, en Joaquin i jo comprem pasta artesana a un petit comerç que du un home gran molt simpàtic i que ens explica com cuinar-la per aprofitar els seus sabors. Seguim caminant i comprem un tagglio de pizza a una botiga que ja hem captat a l’anada. Possiblement sigui de les millors pizzes que he menjat mai. Quina passada!!
Seguim fins a la plaça de Sant Marc i anem a veure un monument que ens havíem deixat: el pont dels sospirs, casualment amb restauracions en curs al seu voltant. Aquest pont, que comunica el palau dels ducs amb la presó, du aquest nom degut als sospirs dels presos que eren duts a judici per aquest. Descansem una estona i deixem passar el temps perquè es faci de nit i així puguem gaudir de Venècia per la nit.
Al fer-se de nit, tornem cap al Rialto per a fer-nos fotos des d’allí. Venècia de nit és encara més esplèndida (sempre i quant esborris de la teva ment els milers d’estrangers que recorren pel teu voltant). Mica a mica, anem tornant cap a l’estació per agafar els busos de tornada. Agraïm tenir un mapa de la ciutat, ja que sense aquest, seria quasi bé impossible tornar a qualsevol lloc (tot és un laberint sense sortida). A més a més, si sumem el fet que estem completament rebentats, la cosa es fa encara més desesperant!
Una vegada arribats, agafem el bus número 5 cap a l’aeroport i paguem els 2.50€ del bitllet (si sou més llestos que nosaltres, dieu que no aneu a l’aeroport i el bitllet us costarà 1.10€). Al arribar a l’aeroport, ens n’adonem que hem perdut el bus número 4/ i que fins al cap d’una hora no en passa cap més. La Bibi i en Joaquin decideixen aprofitar per anar al bany, i la Marta i jo ens quedem a l’estació passant l’estona mirant fotografies del dia i recordant algun moment. Al cap de 2 minuts, veiem que el nostre bus arriba a l’estació (no l’havíem perdut, sinó que s’havia retrassat una estona). La Marta intenta raonar amb el conductor i li demana que s’esperi un moment a que tornin els altres del bany. Ell diu que no pot i jo, en un acte de desesperació, decideixo pujar al bus i li dic a la Marta que els vinc a buscar en un moment amb el cotxe (em recorda a un anècdota meva amb la Marta a París que ja explicaré en un altre moment). Doncs bé, el viatge se’m fa etern al principi, i quant menys me n’adono, arribo al càmping. Pateixo perquè no em deixin treure el cotxe, però sembla que no hi ha problema. En menys de 5 minuts, i després d’un petit malentès amb en Joaquin, aconsegueixo recollir-los a l’aeroport i tornem ja cap a descansar.
Al arribar, ens preparem unes petxugues de pollastre amb mantega, torrem una mica de pa i obrim una bossa de patates fregides. Un sopar lleuger després de la pallissa de dia que ens hem donat, caminant amunt i avall. De postres, una síndria ben fresca que hem comprat de bon matí al supermercat del càmping en Joaquin i jo.
Anem a dormir perquè demà ens toca un bon dia de viatge per anar a Florència i volem passar primer per Lucca i Pisa!
