Les nostres primeres hores a Itàlia ja han donat el seu primer fruit: hem descobert la petita-gran ciutat de la moda.
A primer cop de vista, se’ns fa estrany que això sigui la gran ciutat de la moda, ja que no s’hi veu pas cap gran esplendor com a París o Londres, però si et pares a mirar, sí que se li troba un regust a glamour un xic especial. Cal tenir en compte que d’aquesta ciutat han nascut grans marques com Giorgio Armani, Dolce & Gabana, Gucci, entre moltes d’altres. Però anem ja amb la crònica del dia.
La nit al hotel Diablo (C. Marzo 22, 43 -està al patí interior del bloc de pisos-) tampoc ha estat tan malament. A primer cop de vista semblava que seria pitjor (ja feia uns dies que anàvem fent broma del nom amb el Joaquin), però al final ha resultat ser un lloc força amigable on s’hi poden passar un parell de dies (el lloc tampoc acompanya per a passar-ne gaires més). Val a dir per als interessats, que l’hotel disposa de connexió a Internet sense fils (pels qui duen ordinador portàtil) i també d’un ordinador amb connexió a la recepció. L’esmorzar que et serveixen és força senzill, però que pel meu gust ja n’hi ha suficient (jo no menjo gaire de bon matí).
Una vegada nets i esmorzats, ens hem dirigit al centre per a visitar a plena llum del dia els monuments que havíem vist la nit anterior. Només dir-vos que la plaça del Duomo a ple dia és simplement impressionant. Jo l’he trobada meravellosa, impressionat, magnífica! Perquè us en feu una idea, la plaça és un espai obert molt i molt gran i que està coronat pel Duomo a la seva part central: un edifici de pedra molt clara (l’han acabat de restaurar fa ben poc) tot ple d’escultures treballades al màxim, amb 135 punxes a la seva part superior i amb un aire de majestuositat només comparable amb gran catedrals com Nôtre-Dame. A diferència de Barcelona, l’entrada al Duomo de Milà és completament gratuïta i mereix molt la pena dedicar-li mitja hora del nostre dia a la seva visita. Cal tenir en compte, sobretot per les noies, que per a que et deixin entrar a qualsevol catedral o església d’Itàlia cal anar amb les espatlles cobertes i amb un pantaló no gaire curt (les nostres noies sempre duien un jersei o una pashmina a dins les bosses). Els interiors són esplèndids, tot ple d’escultures i formes tallades contra la roca, vitralls espectaculars i un terra de marbre decorat amb formes florals. Al sortir del Duomo, veiem un petit acte de manifestació a favor d’una noia italiana que demana el dret a morir: els manifestants deixen ampolles plenes d’aigua com a acte de protesta.
Una vegada recorreguda tota la catedral, ens dirigim a la dreta a la galeria Vittorio Emanuele II, una antiga galeria en forma de creu amb un terra ple de mosaics dels signes del zodíac (la tradició diu que trepitjar els genitals de Tauro porta bona sort) i un estil colonial força impressionant. El sostre és tot de vidre i té una cúpula a la part central força impressionant. A més a més de les botigues de souvenirs i demés, al centre de la galeria s’hi pot trobar el cafè Savini, un dels restaurants històrics de Milà.
Creuant la galeria arribem a la plaça de l’Scala, on és troba el teatre més important d’Itàlia i part d’Europa (personalment, acostumat al Liceu, l’esperava més impressionant). Ha coincidit que a Milà hi ha una exposició d’escultura moderna al carrer, i en aquesta plaça s’hi troba una amb la paraula AMOR i decidim fer-nos desenes de fotografies.
Una petita anècdota: hem descobert que a Itàlia els hi sobra l’aigua (les fonts no paren de rajar, i clar, nosaltres aprofitem per omplir ampolles i panxes). Però el curiós de debò, és que si tapes el sortidor de les fonts amb el dit, l’aigua et surt per un orifici de la part de dalt i pots veure de peu.
Des d’aquest punt ens endinsem pels carrerons per anar cap al Castello Sforzesco, el castell de Milà. La ciutat està molt ben comunicada: busos, metros i tramvia per totes bandes i a tota hora. Just davant del castell, s’hi troba una font ben gossa i una plaça (rotonda) on regna el caos pels cotxes: no hi ha carrils pintats al terra i això als conductors no crec que els hi faciliti les coses 
. El castell és impressionant i té uns jardins a la part de darrera perfectes per una bona becaina, per passejar o simplement per recolzar-te en algun dels seus immensos arbres i gaudir d’una lectura tranquil·la.
Just al sortir veiem el nostre cotxe de lloguer: un Ferrari vermell nou de trinca tot envoltat de turistes fent-se fotografies.
Dinem just davant del castell, a una plaça que té un monument a Garibaldi que l’estan restaurant. En aquest restaurant degustem les primeres pizzes italianes. Només dir que estan molt però que molt bones (esperem que totes les que mengem siguin iguals o millors).
Abans d’anar a buscar el cotxe de lloguer, baixem al centre perquè la Bibi i la Marta tenien ganes d’anar de botigues, però el seu propi cansament no els hi dóna ni forces per a gaudir del plaer femení, així que ens decidim agafar un altre tramvia per anar a cercar les maletes a l’hotel i després anar a cercar el cotxe a l’estació central de Milà. Ostres, quina meravella d’estació. Ja m’agradaria a mi que Sants fos la meitat d’esplèndida! L’estació central de Milà és un monument per si sola: té un sostre que potser fa 15 o 20 metres d’alçada, tota feta de pedra blanca i amb formes i escultures impressionants. A part del Duomo, l’estació és el que més m’ha agradat!
Agafem el cotxe (un Lancia Musa blau ben xulo), i després de superar el caos (hi ha moments que em toca anar per un carril de tramvia!) per a sortir de la ciutat de Milà, agafem l’autopista cap a Venècia. Només dir una cosa: el GPS és el millor invent del darrer segle! Si no fos per ell, crec que encara estaríem donant voltes per Milà per trobar-ne la sortida.
Bé, agafem l’autopista cap a Venècia i les noies es posen a dormir una mica (una mica no… tot el camí). Aquesta autopista té unes rectes de més de 20km, una passada! A més a més, ens ha propiciat la vista d’uns paisatges plens de castells i llacs impressionants. Això són autopistes i no pas les del nostre país! Doncs bé, arribem al peatge i ens toca passar pel peatge. Paguem 14.50€ per més de dues hores d’autopista a 130km/h (és el màxim reglamentari a Itàlia per a cotxes de més de 1100 cc), és a dir, uns 250-300km de camí.
Al sortir de l’autopista, ens apropem a l’aeroport de Venècia perquè el nostre allotjament està pels voltants: un càmping anomenat Camping Village Alba d’oro. Hi arribem fàcilment i ens reben sense problemes tot mostrant-nos on és la nostra petita caseta. Sobta en aquest càmping que a les botigues de dins, al bar i demés, no accepten diners en metàl·lic, sinó que totes les despeses s’han de fer a través d’una targeta de prepagament. Arribem al nostre bungalow i ens quedem parats del que hem obtingut per menys de 20€ per persona i nit: un bungalow plenament equipat, amb cuina, dues habitacions i bany a cadascun d’ells, i tot amb una petita terrasseta coberta. Una veritable meraveela.
Com no ens dóna temps d’anar a Venècia per la nit, comprem coses al supermercat per a esmorzar i sopem al bar del càmping una lasanya (molt bona), pizzes i espaguetis a la carbonara. Com a anècdota, dir que en Joaquin demanà un cafè amb gel, i el que li varen portar va ser un cafè normal i una copa de gelat amb com a mínim 15 glaçons. Aquests italians no en tenen ni idea 
Demà a Venècia…
